Naslov
Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada
(Memory, orality and irony in the narrative of Jesús Moncada)

Autori
Garcia Fuster, Artur

Vrsta, podvrsta i kategorija rada
Ocjenski radovi, doktorska disertacija

Mjesto
Zadar

Datum
23.11

Godina
2018

Stranica
292

Mentor
Murgades Barceló, Josep ; Lončar, Ivana

Ključne riječi
memòria ; oralitat ; ironia ; Jesús Moncada ; literatura catalana ; narrativa ; Mequinensa
(memory ; orality ; irony ; Jesús Moncada ; catalan literature ; narrative ; Mequinensa)

Sažetak
L’obra de l’escriptor català Jesús Moncada, fins ara, s’havia circumscrit a uns pocs anàlisis lingüístics i a uns escadussers treballs d’interpretació literària que, o bé només analitzaven qüestions molt concretes (fraseologia) o bé només atenien aspectes tangencials de la seva obra (metaficció). La voluntat d’aquesta tesi doctoral, “Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada”, era la de trobar un fil conductor que pogués unir tota la producció literària de l’autor de Mequinensa per tal d’aconseguir una anàlisi que l’abracés d’una forma més global i completa. Tenir, en resum, un primer estudi seriós i competent que permetés d’explicar com funciona tota la seva narrativa, tant els contes com les novel·les. Per fer-ho, es van buscar els conceptes més adients i precisos que travessen tota l’obra de Moncada i es van posar en relació amb una anàlisi de caire narratològic, per tal de comprovar com es repetien certs patrons de conducta en tots els seus llibres i com això afectava al sentit global de l’obra. Els conceptes escollits van ser Memòria, Oralitat i Ironia. La idea de la tesi és que, en contra del que van postular els primers crítics literaris en el moment de l’aparició d’aquests llibres no es pot catalogar la seva narrativa únicament d’elegíaca o de mítica sinó que, per exemple, la concepció de la memòria és indestriable del substrat oral del qual se’n deriva. I que aquest record oral reviu sempre, però, passat pel sedàs de la ironia. I això resulta, segons la hipòtesi de treball, fonamental. La interpretació, doncs, que cal fer d'un autor com Jesús Moncada ha de partir d’aquestes premisses. La seva narrativa recrea literàriament un món, el de Mequinensa i la seva gent, pràcticament sempre des d'unes mateixes coordenades d'espai-temps. Aquesta recreació és feta amb un estil inconfusible, basat, com dèiem, en l'oralitat i la ironia, i també en un llenguatge molt ric de recursos lèxics, sintàctics i fraseològics. La combinació d’aquests dos conceptes --l'esforç de la memòria, que posa en evidència la seva fragilitat, i el reclam cap a la perspectiva narrativa i cap a la llengua, és a dir, cap a l'operació literària— és la pedra de toc fonamental de la seva obra. Memòria, oralitat i ironia es combinen amb precisió i esdevenen, així, el motor de la fabulació narrativa de Jesús Moncada. Després de redactar tot l’estudi, es pot concloure que, efectivament, la narrativa moncadiana es basa en la combinació dels tres conceptes esmentats. Jesús Moncada crea tot un món que narra els processos mitjançant els quals es recuperen o es discuteixen i, finalment, es donen per vàlids o no certs relats de la consciència col·lectiva, recordant-nos constantment, però, que la història de les persones d’aquest poble és generalment falsa en qualsevol altra cosa que no sigui l’ample traç històric. No obstant això, aquest procés és important (és, de fet, el fil de les trames) perquè crea aquest sentit de comunitat que permet que Mequinensa destaqui, literàriament, com un col·lectiu singular digne de ser explicat per sobre de la resta. Per tal d’aconseguir aquesta recuperació de la memòria col·lectiva és fonamental la idea d’oralitat, sense la qual moltes d’aquestes històries no haurien pogut subsistir. L’oralitat, per tant, és un dels pilars sobre els quals s’aixeca la seva narrativa, perquè és d’aquest conjunt de relats que Moncada n’extreu el material bàsic que li serveix per convertir-los en literatura. La volatilitat d’aquesta transmissió és el que serveix d’excusa per, ben sovint, ser manipulada i transformada en benefici del joc ficcional. Una oralitat, amb tot, que no només és present com a material de base sinó que també és l’argamassa imprescindible que dona forma a moltes de les peces de narrativa breu, que parteixen del llenguatge parlat per ser, sense cap dubte, també enormement efectives. Moncada, per tant, és destre en la capacitat de combinar els recursos de l’oralitat en les seves dues vessants. Primer, com a font primigènia de les seves creacions ; i, segon, com a canemàs que trasllada directament a la lletra escrita. I, finalment, la ironia. La multitud de relats fantàstics i sorprenents, els contes, i les seves tres novel·les, s’amaren sempre, de manera inconfusible, d’ironia. És així com Moncada aconsegueix mitigar el previsible plany elegíac que una obra com la seva, ubicada en un poble desaparegut, d’antuvi podria suggerir. Ja sigui a través de la veu narradora externa o a través d’alguns personatges que també l’empren, la ironia pondera sempre qualsevol símptoma de transcendència que una història com la de Mequinensa podria haver tingut. El valor estètic de la ironia dona el plus definitiu a l’obra de Moncada, perquè ressalta la voluntat literària que enclou, desactiva la gravetat de la memòria i n’assaona el dolor de la pèrdua. Que el mateix autor fes les darreres aproximacions a la seva obra des d’una òptica metaficcional demostra, no només una diàfana consciència auto-textual, sinó també la voluntat de tractar la recuperació del record des d’una perspectiva clarament literària. Vet-ho aquí la Mequinensa de Jesús Moncada, la recuperació d’una memòria oral observada des d’una lent afilada d’ironia.

Izvorni jezik
Ostalo

Znanstvena područja
Filologija

POVEZANOST RADA